LA HISTÒRIA D'ERIKA

2.jpg

Hola em dic Erika i sóc una dona trans de 29 anys que lluita dia tres dia per ser el tipus de dona que sempre havia volgut ser.
He de reconèixer que, a pesar dels meus privilegis com a dona blanca europea i no haver sofert tantes injustícies com altres companyes, no ha estat un camí fàcil. A dia d’avui puc dir que estic molt satisfeta de la vida que duc malgrat algunes situacions que m’ocorren de quant en quant per la me condició, però no sempre ha estat aixina.


Quan penso en la meua infància i adolescència la recordo en un filtre gris i bastant solitària, vaig tindre la oportunitat de començar la meua transició quan era adolescent, però per la desinformació, la falta de referents i el bullying que sofria a diari vaig silenciar eixe desig donant com a resultat una adolescència plena de complexes i disfòria.


Es esgotador tindre que estar justificant la teua identitat tots els dies de cara a la societat, les institucions o inclús de la teua pròpia família. Viure en una societat en la que prima el binarisme i els canons estètics pot arribar a ser un mal son, contínuament ens estan bombardejant en allò que es lo vàlid, provocant-nos molta disfòria pel nostre cos i posant-nos metes impossibles.


Considero que sense donar-nos conter moltes de les cirurgies que ens plantegem les persones trans tenen mes a veure en un tipus de supervivència que en algo que reialment desitgem. Quan parlo de supervivència me refereix a que quan menys “trans” pareixes, en esta societat, millor, menys exposada les agressions i a la transfobia.

No són casos aïllats, són conductes d'odi cap al col·lectiu LGBTIQ. La majoria d'agressions o situacions on és clarament visible una conducta d'odi no són situacions esporàdiques, són fets que es donen de manera continuada tant en els espais públics com en els privats.

 

En els últims mesos aquestes agressions s'han vist de manera freqüent en els grups suposadament de suport o confiança, aquesta particularitat de l'espai privat com a lloc susceptible de rebre discriminació dificulta la reafirmació de l'orientació o l'exposició en els entorns més íntims. Per descomptat, si aquestes agressions han sigut visibles en l'entorn més privat, en l'entorn públic i internet (a través de les xarxes socials) s'ha donat quasi diàriament.

Les edats de les víctimes es troben aproximadament entre els 19 i 35 anys i encara que les víctimes informants generalment siguen homes cis homosexuals (70%), no es poden oblidar les dones i víctimes trans (independentment de la seua orientació sexual). Les dones trans són els qui més pateixen tot tipus de discriminacions i violències en gran part, degudes a la seua major visibilitat i exposició pública. És possible que se de per l'estigma i marginació que viu el col·lectiu.

 

Les comunitats autònomes on més incidents es registren segons FELGTB són Madrid, Comunitat Valenciana i Catalunya ens parla d'una greu situació malgrat ser les ciutats amb organitzacions mes sòlides i amb major implantació per a donar resposta a les necessitats del col·lectiu amb més víctimes. Per això, és imprescindible fer més espessa i fort la xarxa de fonts per tot l'Estat Espanyol per a educar a la població contra les conductes d'odi i donar suport a les mates d'aquests delictes.